Quan vàrem descobrir REALMENT que era el fred

Hola amics i amigues.

En aquests moments greus us emplacem a que torneu a llegir un post que publicàrem anomenat: "Quan vàrem descobrir que era el fred". Torneu-lo a llegir per riure una miqueta de nosaltres quan parlavem de que a Moscou estàvem a - 6 graus.

El 27 de novembre vàrem arribar a Iekaterinburg, ciutat situada als Urals. Al sortir del tren el termòmetre de l'estació marcava -18. Un fred que congela. Òbviament has d'anar amb gorro i les mans a les butxaques o tapades per bons guants. No cal dir que cal portar bona jaqueta i calçat adequat. Avera, no direm que anem mal preparats, però tampoc anem sobrats!

A la ciutat de Novosibirsk (tindreu un post dedicat només a la capital de Sibèria) vàrem tornar a batre el nostre record personal amb el general hivern. Hem arribat a veure -22. De moment el record el tenim en - 26 graus. 

Una feina arriscada és sens dubte treure la mà per utilitzar el mòbil. Ja sigui per fer una foto o per buscar una localització. A més d'1 minut amb la mà fora del guà aquesta comença a fer un mal terrible. Plores.

Però no us preocupeu seguim endavant, escrivim aquests paraules des de la ciutat d'Ulan Ude on a més dels menys 20 habituals el fred pega fort (ja en parlarem més endavant). 

Havíem vingut a jugar i jugarem el partit.

Aquí unes fotos hivernals. 

Irkustk


Iekaterinburg 


Llac Baikal

Comentaris

  1. Clot12 de desembre del 2022, a les 14:20

    Temps interessants intensament freds

    ResponElimina
  2. uri valls19 de desembre del 2022, a les 22:59

    Pues aquí a la vigília de Nadal ens espera temps primaveral. Ànims i abrigueu-vos

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Muntanyes, rius i una nova incorporació al nostre equip

Imatge
Després d'un descans més que merescut a les 4.000 illes del Mekong, vàrem continuar la nostra ruta per Laos en direcció al nord del país. Ens havien parlat de la ciutat de Luang Prabang i del poble de Nong Khiaw. Durant unes 2 setmanes vem estar explorant la zona septrentional de Laos. A més, de forma força sorprenent, amb la companyia d'un noi coreà: en Jaison. En Jaison era un noi alt i prim amb una pell perfecte. Els coreans cuiden molt la seva aparença. Òbviament aquest és el nom occidental amb el qual es presentava, ja que el seu nom coreà era força impronunciable. Viatjar amb ell va ser com tornar a Corea per uns dies. Varem compartir moltes reflexions i vem tornar a sentir el xoc cultural que existeix entre els nostres mons. Tot i així, ens varem acoplar a la perfecció. La primera parada en les nostres peripècies amb en Jaison va ser la ciutat de Luang Prabang. Hi vam arribar en tren, en una línia fèrria construïda pels xinesos que travessa el nord del pais.
Més informació

Kонец

Imatge
El 3 de juny creuarem la frontera laosiana i el dia següent arribàvem a la ciutat de Bangkok. A la capital de Tailandia vàrem passar els 6 últims dies de viatge junts. Com ja sabreu, després de 7 mesos de viatge l'Oriol tornava a casa, però el Martí continuarà la seva particular aventura per Àsia uns mesos més. Varen ser dies un pel estranys. Sabíem que s'acabava una etapa compartida on havíem viscut moltíssim. 7 mesos a 7 països diferents ens havien convertit quasi en un matrimoni.  Aquells dies a Bangkok també vàrem poder celebrar els 29 anys del Martí.  Bangkok té moltíssim per oferir. Temples budistes arreu, China Town, Khaosan Road o la City, la zona més desenvolupada de la ciutat. Vàrem aprofitar per fer turisme i per disfrutar els nostres últims dies junts. Amigues, amics. Aquesta és la nostra última entrada del blog. Esperem que hagueu disfrutar la lectura al mateix nivell que no
Més informació

Sobre l'idioma rus i la família disfuncional

Imatge
1 any i mig de rus no ens ha donat per molt. Sabem paraules i frases, però a un nivell molt inicial. Tot i que desconeixem gran part de la gramàtica i moltíssim vocabulari, el nostre incipient rus ens ajuda amb la nostra vida quotidiana i això és molt gratificant. Anar a comprar, demanar el dinar o parlar en un Hostel és un pèl més fàcil. A Sant Petersburg hem dormit en un Hostel i allà hem conegut a la que hem anomenat la família disfuncional.  En Thomas, un nigerià del Regne Unit, amb dona i fills russos, estava en una situació complicada. Vivia des de feia temps en aquell tuguri a l'espera de poder pagar un pis i viure conjuntament amb la família. L'Oleg, el treballador del Hostel, una de les persones més lletges que hem vist mai (hem debatut llargament si no hi era tot), això sí, sempre amb un somriure a la boca i molt servicial. L'Ivan, el taxista amb posar trist que ens saludava amb una certa resignació quan ens veia. En Dima, el soldat traumitzat i alcoholitzat per l
Més informació