La vida nomada

El dia de Sant Esteve vàrem agafar un bus que ens portaria cap a un petit assentament allunyat de la capital de Mongolia. Allà un matrimoni que formava part d'una família nòmada ens va anar a recollir per portar-nos a casa seva. 

A la falda d'unes petites muntanyes hi vam trobar 4 gheers (la tenda típica dels nomades mongols, similar a la iurta), un corral per ovelles i cabres, un estable per vaques, dues motos, un cotxe, una furgoneta i algunes casetes de fusta per guardar eines i material.

La família estava composada per dos avis i dos matrimonis amb fills, un total de 10 persones. Ràpidament els vem posar noms en català quan parlàvem entre nosaltres d'ells. Que sí el Josep Maria, la Teresa, l'Helena...  Per nosaltres era més fàcil. Al campament també hi havia dos gossos, cadellets, un gat, centenars de cabres i ovelles i desenes de vaques i cavalls. 

La nostra vida allà va consistir en observar com treballaven, interactuar amb ells (com podíem, no parlaven res d'anglès) i fer algunes excursions per la zona. A més d'una passejada en camell.

Els nòmades viuen bàsicament de la ramaderia. Els gossos i una escopeta guarden els animals dels llops de les muntanyes a la nit.  Vem entendre que es mouen amb les estacions de l'any en un radi d'uns quants quilòmetres. Els nens van a l'escola en un assentament proper on hi dormen durant la setmana. 

Capítol a part es mereix l'avi de la família. Càlid, proper i rialler. Un home de 83 anys que no parava en tot el dia. Una nit va entrar a la nostra gheer per posar més llenya al foc i vem acabar bevent-nos mitja ampolla de vodka amb ell. Vem parlar, vem riure, ens va cantar i ens va acabar petonejant i tot. 

Al cap de 5 dies tornàvem cap a Ulaanbaatar amb ganes de festa pel cap d'any. Però sobretot amb ganes d'una dutxa i un lavabo estàndard.