17 d'abril 1975: Any Zero

17 d'abril de 1975, les tropes dels Khmers Rojos conquereixen Phnom Penh. Comença l'Any Zero.

17 d'abril. Els ciutadans de la capital de Cambodja reben amb els braços oberts la guerrilla comunista, la qual havia guanyat la simpatia de la població.

17 d'abril. Canvi radical. Bogeria. S'aboleixen els diners, els mitjans de comunicació i totes les institucions prèvies. Evacuació de tots els cambodjans que viuen en ciutats. Milions de persones forçades a viure en comunes rurals.

17 d'abril. Ningú coneix els nous dirigents del país. La cúpula dels Khmers Rojos manté en total secretisme les seves identitats. Pol Pot, anomenat Camarada Número U, dirigeix el país conjuntament amb l'anomenada Angkar (l'Organització).

17 d'abril. Maoisme radical. L'Angkar creu en la superioritat d'una civilització rural i agrària en contraposició a tot allò urbà, titllat d'occidental.

Entre el 1975 i el 1979 tota la població del país és forçada a viure en comunitats rurals, treballant en una situació de semi-escalvitud. Els Khmers Rojos no disposaven ni del coneixement i l'infraestructura per a la planificació i el desenvolupament agrari. Milers de persones moren a conseqüència de la fam i malalties.

Però no només això, milers de persones seran torturades i assassinades a mans d'un règim totalment paranoic. És el que s'anomena Genocidi Cambodjà.

Al final de la nostra estada al país vàrem visitar dos llocs clau per entendre el genocidi: L'S-21 i Choeung Ek (el més famós dels Killing Fields).

L'S-21 va ser un centre de detenció secret on es practicava la tortura. Entre 12.000 i 20.000 persones hi van ser empresonades. Només hi ha 12 supervivents confirmats. Al país van arribar a existir 200 centres amb les mateixes característiques. Degut a les tortures els detinguts sempre acabaven confessant. Al cap d'un temps se'ls enduia una furgoneta i els portava a les afores de la ciutat.

Els carcellers acostumaven a ser nois molts joves, els quals eren més fàcils d'adoctrinar pel règim.

Els sumaris eren curosament registrats pels carcellers. Al museu pots veure multitud de fotografies de les persones detingudes.

I on s'enduien els presoners de l'S-21 un cop havien confessat? Doncs a Choeung Ek (Killing Fields), un dels molts camps d'extermini repartits pel país. Allà els Khmers Rojos hi van executar i enterrar 17.000 persones en 4 anys. 

Homes, dones i nens eren colpejats amb qualsevol objecte (el cost de la munició era elevat) i posteriorment enterrats en fosses comunes. Encara queden fosses per obrir. A l'època de pluges amb les inundacions encara ara afloren restes de roba i d'ossos.

Al memorial es poden veure centenars de restes òssies de les persones exterminades.

La bogeria acaba amb una invasió vietnamita el 1979. Les tropes vietnamites no marxen fins el 1989, any que en què Cambodja es converteix en una monarquia amb una economia de lliure mercat. On a la pràctica governa un sol partit des de fa dècades.

Hem intentat, molt educadament, parlar sobre el genocidi amb cambodjans que hem conegut. No en parlen. És comprensible. El genocidi i les guerres han deixat un trauma al país que encara dura actualment. No només pels familiars morts, sinó per familiars que eren botxins.

Veus poques persones de més de 60 anys al país. L'esperança de vida és baixa i el genocidi es va endur fins a un terç de la població. El que si veus són nens, sempre, per tot arreu.

També veus, i això no ens ha deixat de sorprendre, molt somriures. Quan vas a comprar, pel carrer, quan coneixes algú... Sempre acostumes a trobar una mirada afable i un somriure. S'encomana.